I ara què? El 10-J un any després

Editorial Racó Català

Ara fa un any el Tribunal Constitucional espanyol va decidir esmicolar el que quedava del nou Estatut de Catalunya. Espanya certificava i finia així el procés autonòmic i deixava sense arguments regionalistes i autonomistes; la tria era (i és) clara, o ser regió i part de la indissoluble nació espanyola, o tenir un Estat propi. La reacció al cop de porta final del TC que esbudellava el darrer crit d'auxili de l'autonomisme va ser una manifestació massiva pel dret de decidir. El 10-J va marcar un abans i un després que ha acabat portant-nos a un "i ara, què?". Molts van fer aleshores el salt mental que suposa acceptar que l'independentisme havia guanyat la batalla dels arguments i que l'autonomisme, el federalisme, l'encaixisme i l'unionisme les havien perdut.

Molts el van fer però no tots. Dèiem fa un any que era hora d'assumir el moment històric que oferí la reacció del 10-J contra el menyspreu dels catalans, perquè la història de la humanitat és plena de pobles que no van aprofitar els seus. I d'altres que sí els van aprofitar: Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Bòsnia, Timor Oriental, Kosovo, Montenegro, Croàcia ... tots plegats estaven en Estats que també tenien lleis intocables que prohibien la independència unilateral d'aquests pobles. Tots ells van assolir la llibertat, malgrat les lleis, perquè no es pot anar contra la voluntat majoritària d'un poble. Allà els defensors de la independència també van haver de suportar les burles i les crítiques dels unionistes. Dels del "qué pone en tu DNI", dels que riuen a cor què vols quan se sent la paraula independència.

Perquè quan la majoria de catalans tingui clar que amb Espanya no s'hi pot fer res, les lleis espanyoles deixaran de tenir importància. Tot això no importarà el dia que els catalans ho tinguin clar. Tots aquests Estats que es passaven les demandes independentistes pel forro dels descosits i es burlaven dels seus anhels, ara tenen embaixadors en aquests nous països. I no passa res. Fins i tot es voten els uns als altres a Eurovisió. Ho exemplifica molt bé l'impecable editorial de Vicent Partal a Vilaweb sobre el cas eslovè.

"I ara què?" ens preguntem. Aprofitarem el moment que encara no s'ha esvaït del tot, aprofitarem la desafecció, el TC, el 10-J, el creixement de l'independentisme, la crisi econòmica, per fer el salt mental cap a l'Estat propi? Cal una nova manifestació? Sortirà CiU de la seva migdiada nacional després d'haver assolit l'històric combo Generalitat - Diputacions - Ajuntament de Barcelona (i molts d'altres)? Els catalans li han donat tot el poder que les minses institucions d'autogovern poden donar-li. La pilota és ara més que mai a la teulada convergent. I a la del poble, és clar. La història no ens esperarà eternament.